 |
||||||||||||||||
|
||||||||||||||||
 |
||||||||||||||||
 |
||||||||||||||||
 |
||||||||||||||||
 |
||||||||||||||||
 |
||||||||||||||||
 |
||||||||||||||||
 |
DOSSIER
FOTOGRAFIES CRÍTIQUES REPRESENTACIONS VIDEO
L‘Aina és una noia que ha estudiat un parell de carreres però encara no s’ha atrevit a fer el que realment li agrada, que és escriure. A més, el Miquel, la seva parella, que estava fent unes pràctiques a l’estranger, l’acaba de deixar. En aquests moments, l’Aina no sap ni quin és el seu lloc ni què ha de fer de la seva vida. L’Oscar i la Laia, els seus amics, miraran d’anirmar-la durant el sopar. De fet, han convidat un nou amic que tenen, summament interessant.
Text, direcció, escenografia i soundtrack >> Jordi CasanovasIntèrprets >>
Roser Blanch Aina
Clara Cols Laia
Pablo Lammers Oscar
Sergio Matamala MarcIl·luminació >> Xavi Valdés
Fotografies >> Jaume Felipe
Inspirada en el videojoc Tetris, de Pazhitnov. (1986)
Joc mític per excel·lència. Junt amb altres èxits com pacman o spaceinvaders. Es va popularitzar, sobretot, quan van aparèixer les primeres consoles portàtils, en especial, la gameboy o les també mítiques maquinetes amb un sol joc. Tetris és un joc addictiu i entretingut, malauradament, als d'aquella generació encara ens costa aparcar fàcilment. Si esperem massa o tardem a decidir, la partida estarà perduda.Coneixes molta gent. Tens molts amics. Saps què vols a la vida. Ets decidit. Ets hàbil. Ets fort. Tens prou autosestima per vèncer qualsevol vicisitud. Ens agradaria tenir l’autoestima que tens. Probablement siguis un geni, creus que ets un geni, perquè en els fons saps que ets un geni. En algun moment de la teva vida, faràs o diràs una cosa que canviarà els que t’envolten. I nosaltres volem ser com tu.
AREAtangent - Barcelona - del d'abril de 2006
FOIOS - València - 14 de juny de 2006
VILAFRANCA - 13, 14 i 15 d'octubre de 2006
VERSUS TEATRE - Del 6 al 24 de juny de 2007
Casanovas, el electrificador
Atrapé por la cola la trilogía Hardcore videogames de Jordi Casanovas (Vilafranca del Penedès, 1978), pero no importa. Su City/ Simcity (sala Beckett), comentada aquí mismo el pasado febrero, fue la pieza que nos alertó sobre la irrupción de un autor y director que llegaba a la escena profesional con una caligrafía nueva, un punto voraginosa, fresca y fascinante. El jurado de la Crítica Serra d´Or de este año no dudó en otorgarle el premio por su singular aportación espectacular. La decisión fue unánime.
Ahora mismo, en el Versus Teatre están los antecedentes de City/ Simcity,esto es, los dos ejercicios anteriores del referido tríptico, Wolfenstein y Tetris,sólo representados meses atrás en Areatangent. Y bien: el público joven y adolescente que huye del teatro oficial y/ o comercial y que a menudo tropieza con genios que confunden el antisistema con una patología narcisista y esnob hallará en el Versus y en las dos propuestas de Casanovas unos productos nutricios, gratificantes, capaces de alegrar los corazones prematuramente aburridos o fatigados. Pero también el espectador adulto que persigue intuitivamente los rastros de una posmodernidad, no fatalmente catatónica ni paralizante, verá en Wolfenstein y Tetris los signos de un lenguaje dramático que se renueva sin artificios, relacionando la palabra y el movimiento escénico con unas formas electrizantes, que nos retrotraen a las de ciertos independientes de los años sesenta y setenta del pasado siglo.
Sé que no descubro nada nuevo al observar que el nivel de catalán con el que se arma una amplia mayoria de nuestros bachilleres es deplorable. Hardcore videogames tenía, no obstante, la obligación de matizar dicha catástrofe. En los textos de Casanovas, estructural y coloquialmente muy vivos, muy bien construidos, hay un abuso asfixiante de interjecciones idénticas, corren los "vale" y los "d´acord?" con mucha generosidad, y el "joder!" es un grito constante que nos martillea hasta la exasperación. Y ello en las tres piezas del ciclo, como si los personajes fueran los mismos en todas ellas, lo cual no es así, claro.
Anotado ese fallo de escritura, de una clamorosa obviedad, todo lo demás circula felizmente. Con agilidad y sobriedad, con originalidad, con un ácido sentido crítico y con excelente humor. En Wolfenstein,Jordi Casanovas nos habla de dos grandes manías: la del explorador informático y la de la criatura paranoica que se siente acosada por las fuerzas maléficas de la política y del capital.
Encerrado el primero en un piso de menos de 30 metros cuadrados, aislado del mundo, el hombre trata de provocar a la máquina con hipótesis absurdas con cuyas respuestas formulará pronósticos metafísicos con vistas a una supuesta felicidad ultraterrena. La chica paranoica, por su parte, ha logrado plantear una doctrina sincrética para la salvación de la humanidad.
Sin contacto con la realidad, ambos sacrificarán a su prójimo más inmediato y ambos se lanzarán a un combate tan quimérico como candoroso.
En su último tramo, el texto de Wolfenstein se desencuaderna un punto y flaquea su interés. No así en el de Tetris,que es una pieza redonda, jugando con la insatisfacción profesional juvenil, con el fraude intelectual del fantasmón escalador, con el miedo atroz de quien no tiene esclarecida su identidad sexual... Las peripecias de esa comedia doméstica, donde no ocurren grandes cosas, aunque éstas se aderecen con unas gotas de misterio, se siguen con una atención y curiosidad muy ávidas. Por lo que se cuenta y por cómo se cuenta, esto es, por la espléndida dirección de Casanovas, con intuiciones y efectos de mucha categoría que electrifican las situaciones, y un uso inmejorable de los fundidos. Y, claro es, por una gran interpretación.
En este sentido las tres historias de Hardcore videogames son una delicia. Roser Blanch, Clara Cols, Pablo Lammers y Sergio Matamala conforman un cuadrilátero en perfecto equilibrio, capaz de una exquisita esgrima entrecruzada o de un exacto tejido de complicidades. El grupo es un todo orgánico, a cuatro voces, que se saben todos los caminos del amor y del odio, de la agresividad y de la reconciliación.
Joan-Anton Benach
La Vanguardia 12/06/2007
-------------------------------
Tetris és el nom d'un mític videojoc d'estratègia que marcà una generació sencera, aquella que actualment ja ha superat la trentena. Al jove dramaturg Jordi Casanovas li ha servit d'inspiració per parlar d'aquest personal que, malgrat tenir un nivell de formació que mai no haurien pogut somniar els seus avis, sovint tenen unes feines precàries o sense cap tipus de relació amb allò que volien arribar a ser. Aparentment no es poden queixar, però el seu nivell d'insatisfacció personal és constant. Aquest malestar queda expressat en les situacions de tres dels protagonistes d'aquesta obra coral. El quart home és la personificació d'allò que els altres desitgen fer: esdevenir l'individu que viu com vol, segur d'ell mateix i que es dedica a la poesia. El subjecte admirat, l'objecte de desig dels fidels que mentrestant es perden ells mateixos. Però en realitat el poeta és un frau, a més d'un assassí en potència amb forma de vampir.
Casanovas situa l'acció en un pis on es produeix la trobada dels quatre protagonistes per fer un sopar. L'amfitriona, Aina, està en un moment baix i els seus amics li presenten Marc, l'especial. Amb un estil àgil, fresc, de llenguatge proper i que combina reflexió i acció, l'autor passa de la comèdia amable del tipus serial televisiu a la situació tensa i dramàtica del gènere del thriller, quadrant perfectament l'engranatge de l'escriptura escènica que creix de la simple anècdota fins a la trama ben resolta. Una situació que a ritme trepidant es converteix en límit, fins que la protagonista ha d'exercitar tota l'estratègia de la qual és capaç perquè el grup pugui sobreviure.
A mesura que es desenvolupa l'espectacle hom també assisteix a un debat de fons sobre el concepte de cultura des d'un punt de vista crític amb les convencions i els tòpics expressat amb un punt d'ironia i bon humor que, a més d'interessant, provoca somriures.
Un text d'aquestes característiques requereix una interpretació còmplice en el conjunt i en aquesta ocasió el treball de Roser Blanch (Aina), Clara Cols (Laia), Pablo Lammers (Òscar) i Sergio Matamala (Marc) –tots quatre demostrant versatilitat en la construcció dels personatges– traspua la confiança i el compromís que han adquirit, juntament amb Casanovas, formant la Flyhard Theatre Company, un grup jove que aposta pel teatre alternatiu de qualitat i que caldrà seguir atentament.
Teresa Ferré
El Punt 28 / 06 / 07
-------------------------------
Dramatúrgies en capoll
Si Vilaró incideix més en el teatre físic i visual, amb un expressiu espai sonor de Laura Teruel, Jordi Casanovas aconsegueix trasbalsar l’espectador amb els seus textos poderosos i enigmàtics. Ahir mateix estrenava al Versus Teatre les dues peces que, juntament amb la que va presentar a la Beckett (City/Simcity), conformen la Trilogia dels Videojocs, premi Serra d’Or d’enguany. Ens referim a Wolfenstein i Tetris, que només s’havien vist a Areatangent, i que es caracteritzen pels seus personatges profundament inquietants que trenen situacions d’una enrarida atmosfera. A Wolfenstein la por és un dels principals condiments i la violència el seu correlat. Tetris parteix d’una situació quotidiana: un sopar d’amics on irromp, però, un singular personatge que de mica en mica es va desvelant estrany, invasiu i monstruós. Un text frondós, tens i carregat d’incògnites, amb cops de teatre i recursos sorprenents i incisius que capgiren les expectatives de l’espectador, el sacsegen i el fan anar d’una banda a l’altra sense saber ben bé a què atenir-se, desbordat per una estranya barreja de realisme crític, fantasia gòtica, hipnotisme i vampirisme. La Trilogia és escandida amb violència física i moral i resolucions ambigües i gens tranquil·litzadores. El que queda clar és que Casanovas ha aconseguit definir un estil propi, inconfusible, un registre personal i una manera de fer consolidada i eficaç, sense concessions a la galeria, sense riures fàcils ni jocs de paraules de lluïment.La poètica forta de Casanovas juga a favor del públic sense plegar-se al païdor. Es dirigeix a la intel·ligència i incita la complicitat d’un espectador actiu. Els seus textos, que ell mateix dirigeix amb un grup d’actors còmplices, constitueixen ja una respectable fita d’aquesta dramatúrgia que balla de capoll coml’insecte sabater damunt l’aigua de la bassa.‘Tetris’, de Jordi Casanovas, vol trasbalsar l’espectador.
Francesc Massip
AVUI 8/06/07
