Sucar la magdalena futurista
La inauguració del cicle Tot un any! de teatre català
contemporani ha tingut una primera nit màgica a la Beckett.
Jordi Casanovas ha posat el llistó ben alt amb City/Simcity,
culminació de la seva Trilogia dels videojocs, que va encetar
ara farà un any (i només l'AVUI en va donar notícia)
amb Wolfenstein i va continuar al maig amb Tetris, totes dues presentades
a Area Tangent. Tres peces temàticament independents que comparteixen,
però, alguns trets definitoris de l'original dramatúrgia
d'aquest jove autor i director vilafranquí. A saber: la qualitat
escènica dels seus àgils i esmolats diàlegs,
que fan lliscar l'acció de forma trepidant. O la naturalesa
dels personatges profundament inquietants que trenen situacions amarades
d'una enrarida atmosfera que empenyen l'espectador al límit
de la butaca i sacsegen les seves expectatives per precipitar-les
de l'exultant calidesa a un abisme gèlid.
Hi ha un continuat contrast d'emocions i reaccions que fan pertorbadors
els protagonistes i violents els vincles que els uneixen. La història
s'explica des de la noia que interpreta una vívida Roser Blanch
i que té la dubtosa capacitat de preveure el futur, una mena
de memòria anticipatòria que li permet, en ensumar la
magdalena proustiana, no pas evocar un passat viscut, sinó
predir la vivència d'un esdevenidor imminent.
L'obra rebobina diverses vegades els fets en un intent d'evitar l'ineluctable
fat i uns desenllaços sistemàticament tràgics.
L'espectacle adopta una estètica cinematogràfica amb
reiterades foses en negre, ritme endimoniat i estructura de thriller
vertiginós, i aconsegueix de posar sobre les taules qüestions
candents entre el jovent, com l'enfollida competitivitat laboral que
encimbella la mediocritat servil i castiga el talent. Sorprèn
la interpretació natural i directa, un treball fet d'il•lusionada
complicitat, potent i veraç. ¿Es pot demanar més?
Francesc Massip
Avui
01/02/200
Hipnótico
y feliz parpadeo
Lleno en la Beckett al reclamo de City/ Simcity,la obra que inaugura
la operación "2007, tot un any de teatre català
contemporani", que organiza la sala de Alegre de Dalt. City/
Simcity es la última entrega de una trilogía de Jordi
Casanovas (Vilafranca del Penedès, 1978) basada en los videojuegos
y que, igual que esos pasatiempos adictivos, tiene efectos electrizantes.
El autor, un bromista de mucho cuidado, se propuso demostrar que el
teatro puede emitir parecidos parpadeos hipnóticos que la pantalla
manipulada desde una consola electrónica, y, ciertamente, lo
ha conseguido.
Desde la tercera escena, City/ Simcity agarra al espectador por el
cuello y no lo suelta hasta el final. Hasta que se anuncia la aniquilación
de esa ciudad que el jugador puede construir, inventar, organizar,
rectificar, reinventar, reconstruir, ornamentar... sorteando peligros
y asechanzas varias, centrales y/ o colaterales. Y digo que el agarrón
se produce desde la escena tercera por cuanto es en este punto cuando
el espectador percibe la importancia que para el relato y su naturaleza
ha de tener el fundido.
El fundido, ese apagón intermitente, es como la pulsación
del mando que hace de cada quisque un todopoderoso interactivo, sólo
que aquí, claro está, es Jordi Casanovas, autor y director
a la vez, quien tiene la sartén por el mango y quien conduce
la atención del espectador por donde le apetece. Dos mujeres
y dos hombres, empleados de una agresiva multinacional, viven un singular
conflicto, encerrados en unas altas dependencias de la sede central
de la entidad. Tres de ellos, conscientes de la perfecta inanidad
profesional a que han sido condenados, tratan de obtener del cuarto,
un pobre diablo vendido a los mandamases, la clave para desentrañar
informáticamente el secreto de la próxima temible jugarreta
de la empresa.
Amenazas, regateos, violencia verbal, violencia física, violencia
sexual, crisis nerviosas que de pronto desbaratan una situación...
Cada escena atornilla un poco más la intriga, de manera que
el espectador se siente pronto sumergido en una suerte de thriller
empresarial de muy bien tensado nervio narrativo. Pero ante el enigma
no caben en este caso las cábalas de rigor. Inclemente, Casanovas
no permitirá especulación de ninguna clase. Y con un
efectivo ritmo percutante jugará con el imponderable, con el
imprevisible, con la repetición de aquella escena que regresa,
una y otra vez, como en una pesadilla, recordándonos que City/
Simcity es tan maleable como un videojuego.
City/ Simcity es una muy estimable comedia en la que se abordan cuestiones
tan serias como el difícil acomodo de la juventud a la gran
ciudad. O las reglas inhumanas que privan en empresas mastodónticas,
donde la existencia de escalafones inútiles sólo se
justifica para que puedan medrar mandos intermedios, lameculos de
los jefes. O, en fin, las desbordadas apetencias sexuales que pueden
darse en un medio laboral, donde son frecuentes los juicios humillantes
para la mujer... Es una buena comedia por lo que se dice y también
por cómo se dice. El padre de la criatura- de quien se hablará
mucho y bien, ya lo verán- hace de su rompecabezas textual
un excelente espectáculo.
Casanovas - también escenógrafo- ha conseguido crear
un joven equipo interpretativo compacto, nuevo para mí, y que
sorprende por su seguridad y buen estilo. Vayan a verlo. Sólo
están en la Beckett hasta el próximo día 18.
JOAN-ANTON BENACH
La Vanguardia
03/02/2007
Absorbent
forat negre a la cafeteria
En una cafeteria, que ben bé podria ser la de Camera Café
de Tele 5 si no fos perquè els de la petita pantalla són
uns inútils integrals, Jordi Casanovas situa el seu forat negre
teatral. Fidel alumne d'autors argentins com ara Javier Daulte i Rafael
Spregelburd, aconsegueix conrear l'equívoc a dalt d'escena.
És una peça molt reduïda però en la qual
gira el mitjó del dret i del revés fins a fer dubtar
l'espectador si porta les sabates a l'esquerra o a la dreta. Casanovas,
amb menys de 30 anys sobre les espatlles, és membre del col·lectiu
ÀreaTangent, una entitat nascuda fa un parell d'anys que ja
comença a donar els seus primers fruits professionals.
En el fons la trama respon a un videojoc alienant i sobretot una lectura
pessimista, autodestructiva, de la societat conservadora, que no arrisca
per millorar perquè ja gaudeix dels luxes i no té recança
a mantenir súbdits inútils (com són els de Camera
café, ara sí) per veure's poderosos. També hi
ha una visió tremendista del destí, impossible de transformar.
Un naturalisme que esclavitza l'home i que contrasta amb la teòrica
llibertat que atorguen els drets humans.
Jordi Bordes
El Punt 13/02/2007