PREMI REVELACIÓ DE LA CRÍTICA DE BARCELONA 2009

PROJECTE ALCOVER 2010

SINOPSI

Dues germanes de vint pocs anys reben la notícia que la seva mare pateix Alzheimer. Des del primer moment tenen clar el seu objectiu: que la seva mare i el seu pare siguin feliços malgrat les circumstàncies. I això passa per amagar la malaltia de la mare a ella mateixa però també al pare. Poc a poc, però, els obstacles aniran apareixent i elles aniran solucionant-los com puguin, potser amb immaduresa però sempre mogudes per l’amor cap als seus progenitors.

FITXA ARTÍSTICA

Text i direcció: Cristina Clemente

Intèrprets: Roser Blanch, Clara Cols i Alícia Puertas

Vestuari: Flyhard i Cristina Clemente

Espai escènic i sono: Jordi Casanovas

Tècnic: Manel Tomico

Producció: Flyhard Produccions SL

ESTRENA:

Versus Teatre, del 25 d’octubre al 23 de novembre.

CRÍTIQUES:

Nova tongada de novíssima dramatúrgia catalana al Versus, que manté encesa la voluntat de donar a conèixer l’autoria emergent. Volem anar al Tibidabo suposa l’estrena professional de Cristina Clemente (1977), que alhora dirigeix el seu propi text. Clemente s’inscriu amb traç ferm i estil singular en el corrent d’escriptura escènica capaç d’afrontar un episodi dramàtic des de l’humor, en un registre de contrastos espurnejants. És una història de família, una família que passa una situació delicada i que resol de manera poc convencional.

Els dos personatges principals són dues germanes que han d’afrontar una malaltia fatal de la mare i decideixen no dir-ho, mentre s’empesquen la manera de construir una bombolla en la vida familiar per obtenir una raonable felicitat i evitar el daltabaix. No s’anomena el mal, però és en la ment de tothom per la seva actualitat. Primer són petites llacunes, després s’oblida el perquè de les coses i s’acaba sense parla, amb bolquers i cadira de rodes.

Només dues actriuasses en hilarant sintonia com Roser Blanch i Clara Cols (de la companyia Flyhard de Jordi Casanovas) podien tenir l’audàcia de fer creïble la decisió de les filles. Rebran l’ajut d’una abnegada amiga, una còmplice i fresca Alícia Puertas. Totes tres sostenen una dura batalla amb l’aparença de normalitat, renuncien a qualsevol compromís exterior per assumir els fets, particularment quan descobreixen que l’amiga ha monopolitzat l’afecte matern i, és clar, les germanes en volen l’exclusiva. A la fi s’adonaran que el drama no era la malaltia, sinó la pèrdua, i que és molt pitjor no tenir res. Almenys en el combat quotidià cal acomplir objectius. Els diàlegs embolcallen la tragèdia per apaivagar-ne l’impacte, i ho fan amb una singular barreja d’humorades i crueltats, de tendresa i ironia.

Francesc Massip. AVUI, 9 de novembre del 2008

- Reír con el alzheimer

El título no es ninguna provocación, ni la obra escrita y dirigida por Cristina Clemente una Frivolidad que explote las dolorosas pero a la vez humorísticas situaciones que un afectado de Alzheimer puede provocar en su entorno familiar. Volem anar al Tibidabo es, muy al contrario,  Una obra de teatro que rebosa humanidad y que mira el problema de esta enfermedad cara a Cara a través de cuatro personajes, uno de ellos, el padre, ausente, y retrata con ternura y  Sinceridad las reacciones de esos familiares ante una situación tan dramática. Eli (Roser Blanc) y Marta (Clara Cols) son dos hermanas que descubren que su madre, de mediana edad, padece alzheimer. Ante el diagnóstico médico, que ratifica sus sospechas, pensarán en  Decírselo al padre a dos voces alternas como cuando eran pequeñas y querían ir al Tibidabo. Pero, finalmente, decidirán callar y encargarse de atender a su madre. Bueno, con la ayuda de la amiga, Lucía (Alicia Puertas).

Clemente trata a los personajes con cariño pero sin esconder sus imperfecciones. Las dos hermanas piensan que Lucía es la solución, como en tantas  Familias que encuentran en alguien de fuera el divino/na encargado del familiar querido y que al fin será la única persona que conecte con aquel desde el afecto y la atención cotidiana. El padre es una presencia notable y una ausencia considerable en el conflicto familiar. Cristina Clemente muestra una gran sensibilidad en la forma de abordar el tema, una notable astucia en la estructura de la obra, que fluctúa entre los diálogos y la explicación directa a los espectadores de cómo ocurrió todo y de lo que unas y otra sentían.

Las tres magníficas actrices forman  parte de la compañía Flyhard que dirige el autor y director Jordi Casanovas y que aquí firma el espacio escénico (sobrio,  funcional) y sonoro. Cristina Clemente ha contado con tres jóvenes pero muy dotadas intérpretes para un teatro realista directo y vital. Clemente sabe modelar el ritmo y los tempos de una comedia dramática que no dejará indiferente a nadie y que más allá de esa quimera de pasarlo bien luchando contra el drama y la tristeza consigue transmitir optimismo. Sería imperdonable que Volem anar al Tibidabo no encontrara más horizonte en los escenarios del país.

Santiago Fondevila. La Vanguardia, 19 de novembre de 2008

- Senzill?

Reconec que no tenia notícies de Volem anar al Tibidabo. Sense referències ni  expectatives, la situació és, com a mínim, diferent de la majoria de casos, quan ja n’has pogut llegir alguna cosa i, depenent de qui ho ha escrit, hi vas  condicionat d’una manera o una altra. Amb qualsevol cas no tenia tampoc coneixement, almanco conscient, de Cristina Clemente, autora i directora, ni records de Roser Blanch, Clara Cols ni Alícia  Puertas, les tres actrius protagonistes d’aquesta petita història, quotidiana, gairebé intranscendent de tan desgraciadament habitual que pot resultar. Dues jovenetes, germanes, conten al públic que acaben de descobrir que la seva mare té alzhèimer i han decidit no contar-ho al seu pare. Aconsegueixen que una amiga la cuidi i cuini els migdies, quan elles són a la feina o a la universitat.

Llenguatge planer, com ho podrien fer dues al·lotes de la seva edat, amb la dificultat afegidade contar-ho al públic, que ja sé que ho havia dit, però crec que és important remarcar-ho, ja que no és fàcil que resulti convincent i que et sembli que realment t’ho  estancontant a tu. Sobretot tenint en compte que res del que et conten ho podríem qualificar d’extraordinari o sorprenent o original, ni prop fer s’hi. Idò això que podria semblar tan senzill no ho és gens ni mica. Ho fan tan bé que pareix fàcil, extremadament fàcil, sense disfresses, sense sorpreses argumentals, ni drama ni comèdia, encara que en algun moment el silenci es pot tallar i d’altresel somriuresurt sol. Volem anar al  Tibidabo és natural, com la vida, com la mort,com la malaltia, com… tantes coses.

J.A. Mendiola. Diari de Balears, 19 d’abril de 2009