BURUNDANGA
DRAMATÚRGIA: Jordi Galceran
DIRECCIÓ: Jordi Casanovas
REPARTIMENT:
Carles Canut JAUME
Roser Blanch BERTA
Clara Cols SÍLVIA
Pablo Lammers MANEL
Sergio Matamala GORKA
ESCENOGRAFIA: Sebastià Brosa i Eli Pérez
VESTUARI: Albert Pascual
SO: Jordi Casanovas
IL·LUMINACIÓ: Rubèn Taltavull
AJUDANT DE DIRECCIÓ: Blanca Caminal
PRODUCCIÓ EXECUTIVA: Marina Fita
REGIDORIA: Blanca Caminal
CAP TÈCNIC DE LA SALA: Gervasi Juan Colet
PREMSA: Blanca de Carreras
MÀRQUETING I COMUNICACIÓ: Publiespec
REPORTATGE FOTOGRÀFIC: David Ruano
DISSENY GRÀFIC: sSB
Primera representació a La Villarroel el 6 d’abril de 2012
Una co-producció de: FlyHard Produccions i La Villarroel
Amb la col·laboració de: Ajuntament de Gavà-Espai Maragall, Señor, Gramona i EdMonpixel. Temporada Alta, Festival de tardor de Catalunya – Girona/Salt.
Amb el suport de l’ICEC
Agraïments: La Perla 29, Euskal Etxea, Nuritxu Garcia i Manel Clemente
Durada aproximada de l’espectacle: 1 hora i 40 minuts (sense entreacte)
En Jordi Galceran em truca un dia i em diu: “Voldries muntar aquesta obra a la teva sala?”. La veritat és que jo ja l’havia llegida feia temps (d’estranquis, fruit d’un cert tràfic de textos teatrals que es dóna per internet) i havia pensat que seria perfecte per muntar-la amb els actors de la meva companyia, però no havia gosat fer la proposta. Primer li vaig dir si n’estava segur, que la nostra sala era molt petita, i ell em va preguntar que si “ens atrevíem a fer-la” que la muntéssim. I, fruit d’aquesta proposta, dirigeixo per primer cop a la Roser, a la Clara, al Pablo i al Sergio amb un text que no és meu i amb la inestimable col·laboració d’un veterà que ha viscut dins de moltes altres companyies, en Carles Canut. I ha resultat ser un plaer.
I Burundanga s’ha avançat a la realitat, ja ho veureu. En Jordi ha situat els personatges en una voràgine de situacions de comèdia romàntica, on les mitges veritats i les coses no dites esdevenen immensos obstacles pels nostres protagonistes. Però, aquests protagonistes, a la fi i com en totes les històries que ens agraden, hauran de prendre unes decisions i hauran de canviar. I aquestes decisions que prendran en aquesta ocasió no només els afectaran a ells mateixos, sinó que segurament afectaran a molta altra més gent. Ells viuen aquesta història, ells són, a la fi, els herois d’aquesta nit.
Jordi Casanovas
GALCERAN CONTRA ELS ELEMENTS
Galceran no entén l’escriptura teatral desvinculada del públic a qui es dirigeix. Ell sap prou bé que el teatre només existeix quan l’obra és posada en escena i que només té sentit quan és confrontada amb el públic. Aquesta és una màxima que adquireix tot el seu relleu si, al damunt, pensem en un text dramàtic de tall còmic, ja que com afirma el mateix autor, “la comèdia és, de tots els gèneres teatrals, en el qual més cal tenir en compte el públic a l’hora d’escriure: algú escoltarà el text, i ha de reaccionar.” A partir d’aquesta desiderata, és de rebut demanar-li a l’autor explicacions sobre els seus mètodes d’escriptura: com s’enfronta al paper en blanc, tenint en compte els objectius que persegueix. És aquí on Galceran reconeix sense pudor que la seva és una metodologia caòtica, mancada d’uns referents sòlids i reconeixedors, i que, a més, ell mateix no disposa de mecanismes prou eloqüents per elaborar un discurs al respecte. L’autor apel·la als seus orígens en el teatre d’aficionats, “on simplement et diverteixes fent teatre, i no es teoritza”; partint d’aquest premissa, confessa que l’única cosa realment important a l’hora d’iniciar un text dramàtic és tenir la clara voluntat d’explicar una història: “faig el que feia John Ford, que escrivia els guions i quan els havia acabat se’ls llegia i descobria que aquella història anava de, per exemple, la lleialtat d’un home als seus ideals. Aleshores la rescrivia tenint això en compte”. Galceran creu que tot és dins la història: l’univers evocat, l’entitat dels personatges, les línies d’acció. Com l’escultor que es limita a alliberar de l’escultura la pedra sobrera, Galceran viatja mentre escriu, i topa casualment amb fets i circumstàncies que van teixint aleatòriament un cens de vides que, ben recomposades, generaran finalment una història única. És així com l’estructura neix amb la història, el tema apareix als vorals de la mateixa història, i d’igual manera els personatges veuran la llum. Galceran escriu improvisant, unint escenes i afegint elements contextuals a mesura que aquests es multipliquen: “si sé que hi haurà una moto en l’obra, doncs escric coses sobre motos i aleshores les hi afegeixo”. És evident que, més enllà d’aquesta boutade, sincera però insuficient, hi ha la intenció més o menys diàfana d’explicar-nos una història amb cap i peus, -per bé que finalment, l’únic que realment importa és que l’autor ens vengui la moto.
Fragment de l’article “Una dramatúrgia desacomplexada, o l’altra cara de la moneda. Aproximació còmplice a l’obra de Jordi Galceran.” de Pere Riera. Publicat a la Revista Pausa nº 28. Juliol 2008.
Terroristes que neixen estrellats
urundanga és una comèdia que, malgrat l’element terrorista, resulta força més amable. No és convenient desvetllar gaires coses de la peça, si no és que es vol aniquilar la gran part de l’atractiu. No és una gran obra de teatre, ni tampoc ho pretén. Més aviat és una comèdia ben construïda, amb girs argumentals que delaten a les clares l’autoria de Jordi Galceran i una direcció recognoscible de Jordi Casanovas, força atent al ritme, un element indispensable, i amb una visió global que homogeneïtza una peça que compta amb tots els elements per esdevenir un clàssic en el repertori de grups joves amateurs. No perquè sigui senzilla d’interpretar, que no ho és, perquè requereix un treball notable de conjunt, sinó perquè és molt llaminera. Segurament, aquest Burundanga –denominació colombiana d’una droga anomenada escopolamina, que en la peça té un paper crucial malgrat que s’administra en dosis realment letals– esdevindrà un èxit d’aquells que a Barcelona provocarà que alguna productora potent s’hi fixi i la vulgui exhibir en algun dels seus espais, com ha passat amb altres produccions.
El treball dels intèrprets, la majoria, tret de Carles Canut, membres de la companyia Flyhard, de Jordi Casanovas, és correcte. Roser Blanch és Berta, una jove que es troba en un atzucac, ja que ha quedat embarassada del xicot, del qual descobreix massa tard que és un terrorista. Clara Cols és la Sílvia, la companya de pis de la Berta, un prototip, una estudiant de farmàcia repel·lent amb un comportament semblant al de James Cagney a la magistral comèdia Un, dos, tres (Billy Wilder, 1961), amb petar de dits autoritari inclòs. Blanch i Cols, acostumades a treballar juntes, tenen un nivell de compenetració que afavoreix l’obra. S’hi afegeixen Pablo Lammers, en Manel, el xicot de la Berta, discret, amb uns quants problemes de dicció, i Sergio Matamala, que és Gorka, l’amic d’en Manel. Habitualment actua en castellà i Burundanga no és cap excepció. Es dóna la circumstància que encaixa amb el seu personatge. Hi manca encara Carles Canut, que aporta experiència i solidesa, contrapunt còmic que ho arrodoneix tot plegat segellant la fi d’ETA. En definitiva, un bon entreteniment.
Un relat amb fe d´etarres
BURUNDANGA
Text: Jordi Galceran. Direcció: Jordi Casanovas. Intèrprets: Roser Blanch, Carles Canut, Clara Cols, Pablo Lammers i Sergio Matamala. Escenografia: Sebastià Brosa i Eli Pérez . Ajudant de direcció i regidoria: Blanca Caminal. Vestuari: Albert Pascual. Producció executiva: Marina Fita. Producció FlyHard Produccions SL D Dia: 23 de novembre. Festival temporada Alta. ????
uan ETA va anunciar que deixava la violència, fa un mes, una bona colla de polítics, periodistes i analistes es van afanyar a dir: “ara el que importa és el relat”. Ras i curt: qui decidirà què passa a la posteritat. No és agosarat aventurar que el relat oficial parlarà de la col·laboració amb França, del treball policial o del terrorisme islàmic que va eclipsar ETA i que, amb el temps, la banda es va acabar fonent.
El que potser no explicaran els llibres d’història és que, força abans del famós 20 d’octubre, els humoristes bascos van ser dels primers a posar el cascavell al gat. Programes com Vaya Semanita han radiografiat amb humor la quotidianitat de la violència i han posat sobre la taula les dificultats de qui es dedica a la lluita armada però ha de passar pel súper abans de dinar.
Un dels reis de la dramatúrgia catalana, Jordi Galceran, segueix l’estela dels guionistes del programa d’ETB per crear la seva versió oficiosa del final d’ETA, Burundanga, la comèdia que ha portat al Festival Temporada Alta.
Tot arrenca amb dues noies, la Berta i la Sílvia, que davant de l’embaràs de la primera es pregunten si es pot tenir un fill amb algú de qui no et refies. Recorren a una droga amb nom de rumba, la burundanga, que fa dir la veritat a qui la pren i els permetrà interrogar sense entrebancs el pare de la criatura, en Manel. Per error, però, descobreixen que és un etarra en ple segrest. A partir d’aquí, el muntatge dirigit per Jordi Casanovas va in crescendo. I ho fa per l’entrada en escena de Carles Canut -l’han de detenir per robar escenes!-, ben recolzada per la còmica Clara Cols i l’entranyable Sergio Matamala, el cervell més passerell d’ETA; però sobretot, per l’agilitat del text de Galceran, brillant, com sempre. Ja ho diuen els inquil·lins de les tertúlies: ara el que importa és el relat. I si s’escriu amb la lucidesa d’un text de Galceran, millor.
GIRA 2012
- 23/09/12: SANTA COLOMA DE FARNERS
- 28/10/12: TERRASSA
- 09/11/12: TARRAGONA
- 10/11/12: TORELLÓ
- 17/11/12: L’HOSPITALET DE L’INFANT
- 24/11/12: MANACOR
- 15/12/12: MATARÓ
- 23/12/12: VILAFRANCA DEL PENEDÈS
